Estiu

El primer viatge, de Joan Barril

Aquest text l’hem volgut posar aquí perquè creiem que expressa encertadament tot allò que senten els nens i nenes quan marxen de colònies i perquè és un text molt bonic i agradable de llegir.

La frase ” marxem de colònies ” és una expressió recent i urbana. Les colònies d’estiu sorgeixen de la necessitat d’adaptar el calendari laboral dels pares al prolongat calendari estiuenc dels fills. Però les colònies també serveixen per a que els nens aprenguin que un gall no és només una cuixa amb patates fregides, sinó que a algun lloc de món hi ha galls vius plens de plomes i que efectivament fan quiquiriquí. Les colònies d’estiu són la possibilitat de veure coses que fins ara només eren inimaginables. Però també és una cosa molt millor. Després de les colònies el fill torna a casa per primer cop a explicar als seus pares coses que ells no saben ni han viscut mai. El pare o la mare els hi havia muntat un món, i ara, els fills retornen amb la prova vital que hi ha un altre món exclusivament seu.

De les colònies porten objectes nous que són exposats com trofeus d’una societat geogràfica: una pinya seca, una closca marina, una pedra brillant. A les llibretes de colònies apareixen noms nous amb números de telèfon i direccions d’altres nens als qui se’ls va jurar amistat eterna. De les colònies s’arriba amb ferides de guerra que ens recorden que la natura sempre és hostil per als aventurers. A vegades, de les colònies es torna amb un parell de quilets de menys, només per provocar la protesta materna davant la reducció evident de la massa corporal, que és inversament proporcional a la massa d’estima que es confia als monitors i monitores.

Perquè no hi ha colònies sense monitors i monitores. Els monis són una figura composada de la barreja de quatre arquetips humans. El / la moni és un nen crescudet i és al mateix temps un pare i una mare precoç. El moni és meitat sergent meitat àngel de la guarda. El moni és el germà o germana gran que a tots ens hauria agradat tenir, però a vegades és també un sicari de la llunyana voluntat paterna. El moni és la transgressió controlada, l’ambaixador que fa realitat els somnis de totes les novel·les, l’heroi que sap tots els camins de la muntanya. Però el moni o la moni són en realitat, petits voluntaris carregats de vocació i de coneixements didàctics que busquen entre les seves hores un espai per a l’aventura. La vida del moni és intensa i entregada. Cada dissabte inventen el dissabte següent i encara els hi queda temps per riure o fins i tot per enamorar-se.

Si els nens i nenes no fossin propietat de les famílies i el món fos una organització social semblant a un formiguer, els monis serien els transmissors del coneixement, dels valors i de la gresca en un estiu interminable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


× three = 18

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>